Fragments nocturns

Tres llocs significatius dels darrers moments de la Guerra Civil i dels camins de l'exili.

1.- Coll de Belitres: Molt de fred i un fort vent m'impedeix gairebé caminar. Costa pujar el petit desnivell fins els plafons informatius. És desagradable estar allà contemplant les fotos en blanc i negre de la gent esperant traspassar la frontera i llegir les explicacions. Es van forma cues i molt d'ells van tenir que esperar alguns dies en aquell indret abans de traspassar la frontera. Quin mal tràngol!

A l'altra banda puc veure el monòlit que va fer erigir el dictador per commemorar la seva victòria. Quants anys ens la va refregar de manera constant per la cara!

Aquest va ser un dels passos fronterers més utilitzat.

2.- Lluís Companys i altres destacats polítics van utilitzar el Coll de la Manrella on des de fa temps hi ha un monument commemoratiu.

El paisatge d'hivern del mes de febrer és ben bonic amb una mica de neu al cim de les muntanyes d'ahir mateix.

Encara recordo que de jove en el bar on anava habitualment hi trobava habitualment un camioner de l'edat dels meus pares, i veí de casa que més d'un cop em va explicar que el seu pare havia estat el xòfer de Lluís Companys que l'havia portat a França. Explicava moltes històries i mai vaig saber que hi havia de cert.

3.- La Mina Canta o de Negrín. Edifici singular i que passa a la història no per haver estat la darrera mina de talc a tancar en aquest país, sinó per haver guardat el tresor de la República i també quadres del Museu del Prado. És un lloc tancat, abandonat i ple de misteri. Passejar pels seus voltants et suggereix les històries que en aquells dies ja amb la guerra acabada es devien succeir per aquests indrets. Possiblement estaria bé recuperar l'edifici i convertir-lo en una mena de museu.

En la temporada 2010 he fet el salt a la categoria H35, una categoria amb circuïts de més dificultat, i en la que el meu objectiu és aprendre i gaudir de la orientació.

La primera cursa de la Copa Catalana d'aquesta nova temporada, i per tant, del meu debut és a Torroella de Montgrí en la zona del Mas Cremat, un mapa que ja conec d'una cursa també de Copa de l'estiu del 2008.

Surto dels últims, a prop de les 12, però malgrat tenir temps arribo just per recollir el pitrall i anar cap a la zona de sortida. El que és diu arribar i moldre i ja estic en cursa. Primera sorpresa, el mapa és DINA-3!. Tinc 9.400 metres, 180 metres de desnivell i 25 fites per davant. Surto a trot i a poc a poc. Les tres primeres fites resulten fàcils i properes. Fins a la 4 hi ha un bon tram inicialment amb una petita pujada per una pista plena de pedres. Noto no haver escalfat i les cames no tiren, però tampoc presenta cap dificultat. Una nova tirada llarga fins a la 5. Estic en una zona oberta amb alguns arbres i matolls per no l'acabo de trobar. Ja la tinc. Han caigut un parell de minuts de més.

Em dirigeixo cap a una cruïlla de camins per encarar la 6 i pel mig del bosc fins a la 7. Estic animat ja que les trobo fàcil i en lloc d'assegurar pels camins tracto d'arribar fins a la 8 de nou pel mig del bosc. Aquí si que perdo temps!!! No la trobo a la primera. Vaig a parar a un camí. Un orientador em demana que el situï en el mapa i ho faig. En el camí cerco referències. De nou un altre orientador que demana ajuda. Tot plegat em descentra una mica, però un cop situat la trobo fàcil. Entre unes coses i altres hauré perdut uns 6 o 7 minuts ben bons. Amb lo fàcil que hauria sigut anar pels camins!

A la 9 hi arribo de dret i la 10 també em resulta senzilla de trobar malgrat fer una mica de marrada i de desnivell innecessari en el camí que he traçat. He anat per l'esquerra del turó quan era millor i més ràpid anar per la dreta.

La 11 serà la meva gran errada de la jornada. Un cop a casa veig amb claredat que no he fet la millor elecció de ruta. Però és que a més anava tan segur de trobar totes les fites a la primera, que enfilo un turó pensant que a l'altra banda trobaré el tàlveg on hi ha la fita i allà està i la marco sense comprovar el número. Mentre pujava pensava que si no estava en aquell primer turó estaria en el següent que també veia mentre pujava. En realitat el meu control estava en aquest segon turó.

Segueixo la cursa en una zona de bosc blanc preciós on cal estar molt atent al relleu per trobar les diferents fites. Ja fa estona que estic tot sol pel mig del bosc. Gaudeixo molt d'aquests moments. Alenteixo la marxa pel desnivell positiu i per poder interpretar bé el mapa. Ja tinc dues fites més al sarró.

Nova tirada llarga fins a la 14, però relativament ràpida ja que està en lleugera baixada.

La 15 està ben amagada dins d'una rassa i em costa una mica de veure. Nova tirada llarga per camins fins a la 16. Començo a notar que les cames ja no van tan ràpides com jo voldria. Fins a la 17 vaig pel mig del bosc identificant els diferents elements que em serveixen per orientar-me.

La 18 en una clariana al mig del bosc em costa una mica de trobar. La veig la segona vegada que passo pel seu costat. Les darreres fites, a partir de la 20, fins acabar estant totes molt a prop una d'altra i cal anar en compte. De fet buscant la 22 trobo la 23, però tampoc és massa problema i acabo la cursa ben content i satisfet.

He fet 2 hores 2 minuts, per 1 hora 8 minuts del guanyador. No em dono compte del meu error en targeta fins que ha passat una bona estona, i haig de pensar una mica per recordar quin ha estat l'error. És molt clar, ha estat una errada d'excés de confiança. És la primera vegada que em passa després de 89 curses d'orientació en els darrers 4 o 5 anys.

He gaudit molt de la cursa i m'ho he passat molt bé. En tot moment he estat molt ben situat en el mapa, i m'he trobat bé físicament. Em quedo amb la satisfacció i la pujada d'adrenalina que produeix preveure on són les fites abans de trobar-les i veure-les. Ja tinc un objectiu per les curses d'aquesta temporada: no doblar el temps del guanyador.

Arriben a un lloc estrany i desconegut on no saben el que es trobaran.

A la Catalunya Nord actual gairebé la mateixa sensació cap informació d'aquesta història, excepte l'indicador de la maternitat d'Elna.

Ni a Sant Ciprian, ni a Argelers, trobo cap indicació sobre els camps de refugiats. Són pobles de costa dedicats al turisme, com els nostres pobles costaners. Tots són iguals a l'hivern. Comerços i restaurants tancats i ningú pel carrer, uns pobles deserts que a l'estiu deuen estar plens d'estiuejants amb ganes de sol i platja. Les platges són immenses. Quin fred devien passar en aquestes platges sense cap tipus de condició! Pensant-ho bé, tampoc m'estranya que no vulguin recordar. No és quelcom del que puguin estar massa orgullosos. El tracte que van rebre no va ser massa correcte. Al seu favor cal dir que en aquell temps i sense massa precedents històrics de quelcom de semblant, atendre l'elevat nombre de persones que es van veure obligats a prendre l'opció de fugir cap a França no devia ser gens fàcil.

Dins la immensitat de la platja em venen al cap les imatges i les lectures. El mateix lloc, però ben diferent, només sorra, humitat, fred i els records d'un país acabat d'abandonar després d'una amarga derrota: tancat de filferro, barracons, gana, vigilants senegalesos cruels, desesperança, ... El mar a prop, la silueta del Canigó, tot un símbol, ben lluny i un futur incert. Què dur que havia de ser tot plegat! I això només era el començament d'un exili que en la major part dels casos havia de durar anys. I molts d'ells ni tan sols tindrien l'oportunitat de tornar. Moririen lluny, molt lluny.

Un fill i un pare caminen per una Amèrica hostil després d'un gran desastre. Un viatge en direcció al mar, a la cerca d'una possible esperança, la recerca d'una salvació incerta en un món destruït amb bandes caníbals i assassines per tot arreu. El món és un lloc inhòspit, núvol, gèlid, gris, gairebé sense vida on la major part de l'especie humana en aquesta situació límit reacciona de forma violenta. En aquest viatge el pare intenta educar al fill, fer-li distingir entre el bons i els dolents. És una situació extrema on la norma és la supervivència: “o jo o els altres”. Quan es troben a algú són desconfiats. Com saber a quin bàndol pertany ? Serà dels bons o dels dolents ? És difícil destriar i saber què fer. Ser generós no és possible quan la teva pròpia supervivència està en joc. Res és fàcil i cal ser egoista en molts moments si es vol sobreviure. Una metàfora del món actual en plena crisi?

John Hillcoat, un director semidesconegut fa una molt bona adaptació de la novel·la de Cormac MaCCarthy amb una sòlida interpretació de Viggo Mortensen i del nen Kodi Smit-McPhee. La fotografia de Javier Aguirresarobe juntament amb la música de Nick Cave aconsegueixen una excel·lent ambientació

És la segona gran pel·lícula basada en una novel·la de Cormac McCarthy que veig. L'altre havia estat, com no?, No és país per a vells. En les dues hi ha referències a Déu, un Ésser Superior. I ambdues semblen deixar elements per resoldre que fan venir ganes de posar-se a llegir els llibres i esbrinar alguna cosa més d'aquest autor.

Fa exactament 71 anys que tota la zona de l'Alt Empordà estava curulla de gent camí de l'exili. La guerra estava a les acaballes. Portaven tot el que podien a sobre. Mal vestits i amb el mal regust de boca del fracàs i la derrota s'encaminaven cap a un futur incert. Hi havia gent de totes les edats i condicions social, però tothom amb un objectiu: creuar la frontera per fugir del feixisme que els empenyia i perseguia pel darrera. Era al febrer i devia fer un fred ben viu com aquest cap de setmana.

Volia conèixer i passejar per aquests llocs que s'estan recuperat arrel de la campanya de la memòria històrica. Convé recordar i no oblidar el que va passar. És bo conèixer el nostre passat.

Fa uns anys vaig fer el mateix amb els espais de la batalla de l'Ebre. M'agrada visitar els llocs que en el passat han estat testimoni de la història i allà pensar com devien ser aquells fets i que devien sentir els seus protagonistes. En el cas de la nostra història més recent encara amb més raó, ja que aquesta és la història dels meus pares i avis i cada cop queda menys gent viva que la pugui recordar i explicar.

Primer lloc de visita obligada el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera. Un edifici singular i ben condicionat que fa un bon repàs de tot el procés amb molt de material gràfic que dóna una idea bastant exacte del que va suposar aquest èxode. Coincideixo allà amb un grup nombrós de joves adolescents francesos que també fan la visita amb un silenci i educació exquisit. Em sorprèn que facin una visita organitzada en dissabte, siguin capaços de llegir els textos de l'exposició en català i que els papers en els que estan treballant estiguin en castellà. Qui havia organitzat aquesta visita i per a què ?

En el Museu esperava trobar una guia o un mapa amb informació acurada de quins llocs de la zona es poden visitar en relació a l'exili, però no és exactament així i per tant a partir de la informació que disposo i del que ens explica la senyora que ven les entrades m'organitzo el meu propi recorregut donant tombs d'un lloc a l'altre.

És una sortida amb alumnes que he fet sovint i que m'agrada. Amb diferents variants l'he fet gairebé en totes les escoles per les que he passat. Des de que estic en aquesta escola la fem cada dos anys amb tots els alumnes de Cicle Superior pel Dijous Gras alternant amb una sortida pels torrents de Ribatallada i Gotelles.

És una forma d'apropar als alumnes al coneixement del seu entorn més immediat, a la muntanya i a l'excursionisme. I al mateix temps coneixen un cim emblemàtic de la Serralada Prelitoral, i sobre tot, per tots els que vivim al Vallès Occidental. De fet podem contemplar Sant Llorenç del Munt cada dia des de l'escola tant des d'algunes classes com des del pati. Tot un luxe, al mig de la ciutat.

L'autocar ens porta fins el Coll d'Estenalles i des d'allà fem el recorregut clàssic: Montcau, Coll d'Eres, els Òbits, Sant Llorenç del Munt, Can Pobla i Restaurant Cavall Bernat on ens recull de nou l'autocar.

Abans de la sortida en parlem a classe, ho expliquem i fan uns exercicis en un dossier que han de completar al llarg de la sortida i uns dies després a la classe de nou.

Excepte una vegada (1987) que ens va nevar de forma intensa a dalt de Sant Llorenç del Munt, i vam tenir que cercar refugi a Santa Agnès, ja que en aquell temps el restaurant no obria en dies laborables, mai havia passat tant de fred com avui. Tot estava molt glaçat i calia anar amb molt de compte en alguns trossos de camí.

Al pati del Monestir de Sant Llorenç del Munt, el termòmetre marcava 0 graus, ni fred, ni calor. Però si això hi afegim el fort vent en alguns moments, la temperatura de sensació havia de ser molt més baixa.

De fet hem renunciat a pujar al Montcau i ens hem aturat el temps just per menjar. No ens hem aturat a completar alguns dels exercicis que havien de fer del dossier. I en la baixada cap a l'autocar no hem passat tampoc per Can Pobla per arribar abans a l'autocar.

Ha estat una llàstima, ja que per alguns que ja de per si els hi agrada poc caminar i anar a la muntanya, no ha estat una experiència massa agradable i el més probable és que no ho pensin repetir. També és cert un grup molt nombrós ho ha gaudit molt i no ha parat de jugar amb el gel que anàvem trobant pel camí.

Al parc de la Pollancreda de Sant Cugat ja havia corregut una nocturna fa un parell d'anys. Va ser sota una intensa pluja, però hi havia gaudit molt.

Em vaig decidir a anar-hi un altre cop. És una cursa singular, ja que el parc està farcit de fites i en el mapa no hi ha descripció de controls. Per tant, cal ser molt curós a l'hora de pinçar la fita i estar segur que és la que toca, ja que no hi ha possibilitat de rectificació.

Ens hi hem reunit una bona colla d'orientadors amb ganes de passar-ho bé. Fa un fred viu, mentre escoltem les instruccions prèvies a la sortida: 3 mapes, cada cop de tamany més petit, i 60 fites, 20 amb sportident i 40 amb tarja.

La sortida és ràpida, ja que al ser lineal tots hem de passar pels mateixos controls i en el mateix ordre. Malgrat això no trobo cues a les primeres fites, una mica a la 4, però no excessiva. És divertit veure tot de llumetes amunt i avall a tota velocitat. En el mapa hi ha una fita que s'ha de visitar més d'un cop. I amb aquesta faig una errada de confiança. No sé per quina raó tinc al cap que és la 16, i allà vaig després de la 15. Un cop pinçada miro el mapa i veig que era la 17. Error que no puc corregir. Em dirigeixo a la que era la 16 confiant que sigui una de les que funcioni amb tarja electrònica, però no és així. O sigui que ja tinc dues errades en la meva cursa.

En el segon mapa, hi ha una bona part del recorregut que coincideixo en moltes fites amb dos corredors més, un d'ells el veterà Ferràn Santoyo, però cadascú fa la seva cursa. A vegades arriba un primer a la fita, en altres arriba l'altre. En la 14 hi dues fites molt a prop (una entre dues papereres, i una en un arbre) i l'elecció és difícil. No tinc clar d'haver-ho fet bé.

I arriba el darrer mapa, el més petit, un mapa veritablement mini. I de nou una fita al mateix lloc que hi havia la 14 de l'anterior mapa, i aquesta vegada es passa per allà dues vegades. De nou l'elecció és una loteria. Ni a casa mirant el mapa amb tranquil·litat sóc capaç d'esbrinar quina és l'opció correcta. Quan pinço la darrera fita, el sportident no respon. Suposo que això vol dir que he fet alguna errada.

Acabo satisfet i cap a casa. M'ho he passat molt bé. Ha estat un bon entrenament. Poc més d'una hora, uns 20 minuts per cada un dels mapes. Encara no han sortit els resultats i no sé exactament el nombre d'errades.

Al voltant de l'interessant exposició dels dos museus de Sabadell (d'Art i d'Història) una esperança desfeta s'han organitzat tot un seguit de conferències i també dos itineraris.

Aquest diumenge ha estat el primer. Hem visitat tres espais de Sabadell amb relació directa amb la guerra civil. Com a tot arreu a Sabadell, malgrat no patir la violència directa de la guerra, aquesta hi va exercir una gran influència, sobre tot, el temor per primer cop a la història de poder rebre un atac aeri indiscriminat contra la població civil, tal com va succeir en altres pobles i ciutats del nostre territori. De fet des de Sabadell es podien escoltar els atacs aeris que patia Barcelona, així com veure el resplendor de les bombes.

La primera parada va ser el refugi antiaeri de l'aeròdrom de Sabadell. Ja hi havia estat quan van obrir aquest espai a la ciutadania per primera vegada, però aquest cop la visita va ser més pausada. És un refugi-polvorí fet pels militars i amb una funció militar, per tant diferent del que són els refugis civils. Malgrat que Sabadell no va ser víctima d'atacs aeris a la ciutat es van construir forces refugis ja que aquí es fabricaven els avions republicans coneguts com els xatos. D'alguns d'aquests refugis se'n tenen referències, d'altres se sap no estaven i alguns encara es conserven, però aquest és l'únic que es pot visitar.

La segona parada són les naus de la fàbrica on es feien els “xatos”, la coneguda com “la aeronaval”. No era aquesta la seva funció inicial, però van ser aprofitades al llarg de la guerra, i fins i tot, un cop acabada també van ser utilitzades pel règim franquista amb objectius militars. Ho havia llegit i escoltat moltes vegades, però no sabia on estava ubicada i ni molt menys que encara existien i sense massa diferència a com havien estat en aquella època.

Molt a prop de la fàbrica s'ha descobert i explorat un altre refugi antiaeri, però aquest no es pot visitar degut a que es troba inundat. És curiós com molts dels llocs quotidians pels que passem sovint amaguen fets i edificis històrics del tot desconeguts per nosaltres.

I la tercera parada i darrera és al nou Parc de Can Gambús, un nou espai verd de la ciutat que he visitat sovint i on a vegades entreno, i en el que han deixat una petita construcció en runes. Cada cop que la veia em feia la pregunta de què devia ser allò i per quina raó l'havien deixada allà al mig sense cap retol informatiu, mentre altres restes, sobre tot les ibèriques, les havien sepultat, després d'organitzar un parell de visites per mostrar-les.

Doncs el misteri ha quedat resolt es tracta d'una garita de vigilància, on se suposa que hi havia una mena de destacament de 2 o 3 homes, que connectats per ràdio donaven informació dels moviments que observaven i que posteriorment la seva antena havia estat utilitzada per l'antiga Radio Sabadell. De fet, pels vells veïns del barri aquesta vella construcció era coneguda com “la emisora vieja”.

Ha resultat un matí molt interessant i instructiu per tal de conèixer una mica més de la nostra història més immediata i també de l'entorn urbà que ens rodeja. Si algú hi està interessat el proper 28 de març es repetirà el mateix itinerari.

Tornen els sprints a Barcelona de la Barcelona Cup Sprint. Aquest ja és el tercer i és l'equador de la competició. Hi vaig amb un objectiu difícil, defensar el top-10

Arribo al lloc de la sortida i em trobo amb una gran cua per recollir el pitrall i el sportident. Necessito al voltant de mitja hora per recollir-ho tot i després de canviar-me haig de fer una nova cua per sortir.

Els tres primers trams de la cursa són bons (en baixada i en pla i sense dificultats d'orientació per córrer a sac, però em modero ja que no he escalfat gens degut a les cues. Gairebé puc dir que aquest primer sprint em servirà per fer un bon escalfament pel segon. A partir de la tercera fita, ja comença a picar una mica amunt i cal estar més atent a la ubicació de les diferents fites per entremig dels jardins a l'est del MNAC. Cal interpretar bé els diferents camins i escales, a vegades amunt a vegades avall, per tal d'estalviar desnivells innecessaris. Tinc poques dubtes, vaig ràpid i acabo amb bones sensacions.

Sense gairebé interrupció em preparo pel segon sprint. Aquest comença en pujada. Serro les dents i amunt, aprofitant les escales automàtiques. Em sento fort i amb ganes d'anar ràpid i així ho faig. A la 5 perdo un moment, ja que passo pel davant i no la veig entremig dels matolls, però ja està. La 7 i la 8 es troben en un jardí que havia vist a vegades des de fora i en el que mai havia entrat. Un dia i tindré que tornar. Sóc una mica lent en trobar la 8, ja que pensava que estava una mica més avall, i surto disparat cap a fora. De nou cap els mateixos jardins on s'ha desenvolupat part del primer sprint. Prenc les decisions ràpidament i sense cap problema encaro la recta final.

Han estat dos sprints amb la mateixa distància i desnivell, 17 fites el primer i 19 el segon i amb molt millor temps i posició en el segon. 24-51 el primer i 28è de 46 participants i 23-10 i 20è de 45 participants.

Com ja és costum el segon sprint em surt molt millor que el primer, segurament degut a tres factors, no haver fet un bon escalfament, millor coneixement del mapa en el segon recorregut, ser conservador en la primer cursa i esprémer les forces en el segon.

A veure si en el proper puc fer un bon escalfament abans de començar.

L'inici en silenci amb la pantalla totalment negra on es van desgranant a poc a poc els crèdits inicials és una premonició del temps lent de la narració de la pel·lícula que et va embolcallant.

Feia temps que no veia una pel·lícula amb aquesta força. És d'aquelles que reconcilia amb el cinema. Una llàstima que no la facin a Sabadell. De fet cada cop és més difícil veure bon cinema a la ciutat.

Imatges en blanc i negre i fotografia espectacular que en molts moments recorda alguns quadres, en especial l'Angelus de Millet. La relaxació i tranquil·litat que destil·len les imatges es contraposen a la violència dels fets

Un poble amb un atmosfera violenta que ofega als seus vilatans. El baró, l'administrador, el pastor protestant i el metge ofeguen al poble. Tota una sèrie d'esdeveniments violents sense explicació es van succeint de forma inquietant. La veu en off del mestre ens ho va narrant. Aquest és l'únic que es manté al marge i de fet és ell qui descobreix qui són els responsables dels diferents actes violents: els adolescents que ell té a classe a diari. Uns adolescents que reben una estricte educació per part de les seves famílies. ¿És aquesta educació la que genera la violència o els adolescents ja són de per si mateixos perversos?

En alguns moments m'ha recordat la violència d'American Crime. Un altre lloc i un altre època, però potser el mateix rerefons.

Aquesta és la primera pel·lícula que he vist de Michael Haneke, però ja tinc a punt els vídeos de dos més que veure ben aviat: Funny Games i Caché.

De nou hi ha una porta tancada. Sempre trobem una porta tancada que ens planteja el dubte del que hi haurà al seu darrere. Quan l'obrim tenim unes expectatives, però no sabem del cert si aquestes s'acompliran. Algunes acostumen a ser segures ja que altres cops ja les hem trobat allà, però sempre hi ha novetats i quan menys ho esperem salta la sorpresa

Fa un fred viu, però brilla el sol d'hivern en un cel clar i net. Potser són auguris del futur immediat que ens espera. Copso desitjos d'una nevada que ompli el terra d'una bona catifa blanca i gelada que mai s'acaben de complir. Tan sols neva al cim de les muntanyes o en pobles llunyans. Mai o gairebé mai ho fa a casa nostra. Segurament haurem d'esperar a un altre hivern per veure com s'emblanquinen les nostres teulades.

Ben aviat pels carrers desfilarà una gentada amb tota varietat de disfresses, al voltant d'un ninot de cartró tot fatxenda que serà el rei de la festa per uns dies. Però acabats aquests dies de gresca tornarem a la grisor i monotonia habitual a l'espera de l'esclat de la primavera.

De nou el primer gran repte de l'any ha estat la Rogaining de l'Espluga Calba, un poblet de Les Garrigues que és bolca en la seva organització i que té per nom, The Wild Boar 2010.

La temporada passada va ser l'estrena d'aquest tipus de curses que ningú coneixia i va ser un gran èxit. Aquest any ja s'ha organitzat la primera Copa Catalana de la modalitat.

És dissabte i toca matinar. Anem 4 amics. Tornaré a formar equip amb el Joaquin, amb qui ja vaig compartir les dues rogainings de la temporada passada, i els altres dos són la Mª Pau i Lluís que s'estrenen en aquesta rogaining. Diumenge passat vam fer un petit entrenament per tal de donar unes nocions bàsiques i explicar la simbologia que utilitzen aquesta mena de mapes.

Arribem a temps per preparar tots els estris necessaris i posar a la motxilla el material obligatori. Amb el sportident ben assegurat al canell de cada un dels components de l'equip entrem a la plaça del Castell a esperar l'hora de la sortida.

Ens lliuren els mapes amb 15 minuts de temps per decidir l'estratègia de cursa. Aviat ens posem d'acord amb el Joaquín i quan acaba el so de les campanes ens posem en marxa pels carrers del poble. Tenim 6 hores per endavant i a diferència de les dues rogainings anteriors hem establert una estratègia diferent. Cada dos hores farem una petita aturada i replantejarem la cursa.

Aquest cop també ens hem mirat bé el mapa per tal d'evitar al màxim els desnivells positius que en les altres rogainings ens havien fet molt mal. Decidim anar cap la zona del sud el mapa per tal de collir el 9 punts de la fita 90 i pel camí anar agafant fites.

Per arribar a la tercera fita hem de salvar un desnivell important travessant un bosc. Cal ser curosos en la decisió de travessar boscos ja que tal com ja havia informat prèviament la organització estan plens d'arbres caiguts que en alguns moments dificulta molt la marxa. És la fita 72 que està dalt d'un turó, dins del que havia estat una trinxera de la guerra civil.

En una hora de cursa portem 4 fites (35-70-72-44) i això ens sembla un bon promig. No trobem un camí que hi ha marcat al mapa i tirem pel dret, i amb tot això perdem temps camí cap a la 52. La 76 la passem de llarg, però tornem enrere i allà la tenim. I ara un bon tram per camins farcits d'arbres caiguts que cal anar esquivant amb compte, pista forestal i un petit corriol en pujada per assolir la fita 90. Ja passen de les 2 hores de curses i portem 7 fites i 42 punts.

Ens aturem, fem un mos i replantegem les següents fites. Ja tornem a estar en marxa. Ens creuem i saludem per primer cop a l'equip superveterà dels Anem Fent a qui anirem trobant en el que resta de jornada, així com a un equip femení. La 64 està en un tàlveg i ens cal una mica de temps per veure-la.

Un cop feta la 53, malgrat que es pot anar per camí decidim fer-ho camp a través per tal de practicar una mica d'orientació. Ens en sortim prou bé. El terreny és obert, en baixada i no massa brut, però cal cercar el millor lloc per baixar les feixes. Arribem al camí una mica més tard que els Anem Fent que havien escollit l'altre itinerari. És clar que no hem guanyat res, però hem gaudit de la baixada.

I ara toca enfilar-se de valent fins a la 80 que està dalt d'un turó. Ja hem passat l'equador de la cursa amb 10 fites i 61 punts. I d'allà a la 51 per camins i corriols, previ pas per un avituallament.

Allà decidim anar a buscar la 67 per camins en lloc d'anar a per la 81 que torna a estar a dalt d'un altre turó. No tenim ganes de tornar a pujar. Però mirat el mapa a casa, segurament era una millor opció. Per arribar a la 67 intentem evitar al màxim el desnivell i en part ho aconseguim.

De nou estem en una pista i aprofitem per tornar a menjar una mica tot caminant camí a la 73. Un cop hi estem a prop anem a buscar la 43 on tornem a trobar als Anem Fent que si que han anat a per la 81. Després ens enfilem fins a la 73.

Aquí comença la part final de la cursa. Ja no pararem de trotar, primer la 31. Hem de tornar una mica enrere, però ja la tenim. Tirem camps a través per anar a la 83. Estem molt endollats i malgrat el cansament gaudim d'allò més en aquest tram final. Anem a parar a una pista forestal i per un moment ens despistem. Esvaïts els dubtes trobem el corriol que ens porta a la 83 i sortim fletxats cap a la 32, aprofitant que va un mica de baixada.

Mirem l'hora encara ens queden 29 minuts i tenim temps d'anar a la 40 i així ho fem. I ara si cap l'arribada. Temps final: 5-52-28, 18 fites i 101 punts i posició 13 en la categoria de Homes Veterans (HV) de 17 classificats. Per 26 fites i 167 punts de l'equip guanyador de la categoria.

El final de la cursa molt ben organitzat, molt millor que la primera edició, amb cues, però no excessives. Aviat estem davant el plat de mongetes i el porc, tot petant la xerrada sobre la cursa. I un cop lliurats els premis cap a casa, tot pensant en la propera que serà el mes de maig a Núria.

Acaben les classes. Passo pel davant de la porta de l'aula d'anglès. Al respatller d'una cadira hi ha una americana davant un portàtil i uns fulls i un bolígraf. Però, i ell ? on és? L'aula està buida. Portava tot el dia allà sol barallant-se amb el que nosaltres col·loquialment anomenen “la nevera”, el rack on hi ha totes les connexions i tots els cables de les modernes tecnologies de l'escola. Fa por contemplar el reguitzell de cables recaragolats que té en el seu interior

Tot el dia la nevera ha estat oberta de bat a bat, amb tots els seus cables per allà i el senyor tractant de posar ordre, però al final no se n'ha sortit. No hi és! ha desaparegut!. Ha estat adduït per la màquina. La màquina ha vençut, ha pogut amb ell!

Ja ho diuen tanta tecnologia no pot ser bona. Tot el dia, sol davant el perill amb un portàtil com única arma, i amb un munt de cables indesxifrables.

Un nou gadget que em tempta. Fa dies que miro per internet els diferents models i he escoltat i llegit el que explicaven els mitjans de comunicació, sobre tot, al llarg de les festes nadalenques.

Segurament estic influenciat per la publicitat d'aquests dies però és molt possible que ben aviat caigui en la temptació, però encara esperaré a veure com evoluciona el mercat, tan en preus com en tecnologia. Crec que encara és un aparell que està verd. També és possible que sigui una simple flor d'estiu, en aquest cas d'hivern, i amb poc temps desaparegui del mercat. A vegades passa.

Però poder disposar d'un munt de llibre per llegir en aquest lleuger i petit aparell és tot un luxe, però també estic segur que no m'eximirà de seguir tenint i comprant llibres en paper i de gaudir de la seva lectura assegut al sofà. Hi ha molts d'aquests moderns gadgets que me'ls miro amb curiositat, però no passa d'aquí. Estic segur que mai els compraré, però des del primer moment que veig que aquest acabarà a casa i potser després acabi en un racó, però algun caprici s'ha de tenir de tant en tant, no ?

De moment esperaré, però em seguiré informant.

Encara que ho pugi semblar no es tracta de cap resultat ajustat d'un set de tennis d'aquells que és resolt amb la mort sobtada, ni tampoc de cap altra emocionant competició esportiva.

És quelcom molt més simple. Una nit d'aquestes vacances estava perdent el temps veient una pel·lícula a TV3 i en el llarg tall publicitari de més d'un quart d'hora no sé per quina raó vaig començar a comptar el nombre d'anuncis que feien de perfums, tant masculins com femenins, i de medicaments. La competència va ser renyida i al final van resultar guanyadors els medicaments per un ajustat 7 a 6.

Molts dels anuncis de perfums em molesten per la imatge que transmeten dels estereotips tant d'un sexe com de l'altre. Suposo que està molt estudiat i que fan augmentar les ventes del producte, però acostumen a no agradar-me gens, sobre tot, els de perfums masculins. A més en sóc un molt mal client, ja que gairebé mai, per no dir mai n'he comprat.

Però encara em molesta molt més que estigui permesa la publicitat televisiva dels medicament malgrat que al final de l'anunci treguin aquella pantalla blava amb els tres advertiments: aquest anunci és d'un medicament, llegeixi les instruccions i consulti al seu farmacèutic. Penso que no haurien d'estar permesos en absolut.

No puc entendre que des de l'Administració i dels dels propis metges s'incideixi constantment en contra de l'automedicació i al mateix temps estigui permesa tota aquesta publicitat, sobre medicaments contra el dolor, contra els símptomes dels refredats, i altres efectes miraculoses segons els propis anuncis.

Ja ho sabem els diners són els diners i les empreses farmacèutiques són molt poderoses com s'ha pogut veure amb tot l'assumpte del virus de la grip A i la seva vacuna.